Títol: El océano al final del camino
Autor: Neil Gaiman
Idioma original: anglès
País: E.U.A
Editorial: Roca Editorial
Primera Edició: 2.013
Traductor: Mónica Faerna
Número de pàgines: 236 pàgines
Gènere: fantasy/ aventures
ISBN: 9788499186573
Sinopsi:
Un hombre vuelve a la zona donde vivió hace cuarenta años para asistir a un funeral. En un arranque incomprensible e inesperado, decide acercarse a la casa de su amiga de la infancia, Lettie. Y es ahí donde los recuerdos que no sabía que tenía empiezan a fluir, como el océano que Lettie insistía que era, en realidad, su estanque. La memoria se mezcla con la fantasía mientras el protagonista nos cuenta un viaje imposible, en un mundo que puede o no existir, repleto de monstruos imaginarios que se hacen reales en el relato de ese niño de siete años. Tan reales como los monstruos que los adultos sí podemos entender y temer, y ante los que la única defensa con la que cuenta un niño son las tres extravagantes mujeres que viven al final del camino.
Una petita reflexió sobre el llibre:
Altra vegada en Neil Gaiman ha aconseguit captivar-me amb una de les seves obres, per mi una de les millors i que ha fet que no pogués deixar-la estar fins haver-la acabat, de fet me l'he llegit en una nit.
La manera que té de narrar allò que va succeint, fa que vagis devorant les pàgines l'una rere l'altre amb la necessitat d'arribar al final. L'autor aconsegueix barrejar a la perfecció fantasia i foscor, creant un ambient de misteri de començament a fi i submergint-nos en aquest univers tant característic de les seves novel·les.
La història és molt original, partint d'aquest home que torna al lloc on va viure de petit per assistir a un enterrament i que inconscientment acaba a casa de la seva amiga de la infància per fer-li una visita. És llavors quan de sobte comença a recordar tot allò que va viure amb la seva amiga i que per estrany que sembli, fins aquell mateix moment, tenia oblidat.
Aquest passat està ple de màgia i de fantasia; recorda el moment en que va conèixer la seva amiga Lettie després de la sobtada mort d'un home que s'allotjava a casa del noi, així com l'arribada d'una institutriu a casa seva i tots els problemes que va ocasionar durant la seva estada.
Tret dels primers capítols, la resta del llibre està narrat en primera persona des del punt de vista d'un infant d'onze anys, raó per la qual en més d'un moment les situacions no s'acaben d'explicar ni de resoldre, atès que són massa complicades per l'enteniment d'un nen tan petit; com ell no ho comprèn, tampoc hi dona més importància.
Per anar fent boca...
<< -No sé. ¿Por qué crees que le tiene miedo a algo? Es una adulta, no? Y los adultos y los monstruos no tienen miedo.
-Oh, los monstruos sí que tienen miedo - dijo Lettie -. Por eso son monstruos. Y en cuanto a los adultos...-Dejó de hablar y se frotó su pecosa nariz con un dedo-. Te voy a decir algo muy importante: por dentro, los adultos tampoco parecen adultos. Por fuera son grandes y desconsiderados y siempre parece que saben lo que hacen. Por dentro, siguen siendo exactamente igual que han sido siempre. Como cuando tenían tu edad. La verdad es que los adultos no existen. Ni uno solo, en todo el mundo. -Se quedó pensando un momento. Luego sonrió-. Solo mi abuela, claro está.>>
Puntuació personal: 10
Sinopsi:
Un hombre vuelve a la zona donde vivió hace cuarenta años para asistir a un funeral. En un arranque incomprensible e inesperado, decide acercarse a la casa de su amiga de la infancia, Lettie. Y es ahí donde los recuerdos que no sabía que tenía empiezan a fluir, como el océano que Lettie insistía que era, en realidad, su estanque. La memoria se mezcla con la fantasía mientras el protagonista nos cuenta un viaje imposible, en un mundo que puede o no existir, repleto de monstruos imaginarios que se hacen reales en el relato de ese niño de siete años. Tan reales como los monstruos que los adultos sí podemos entender y temer, y ante los que la única defensa con la que cuenta un niño son las tres extravagantes mujeres que viven al final del camino.
Una petita reflexió sobre el llibre:
Altra vegada en Neil Gaiman ha aconseguit captivar-me amb una de les seves obres, per mi una de les millors i que ha fet que no pogués deixar-la estar fins haver-la acabat, de fet me l'he llegit en una nit.
La manera que té de narrar allò que va succeint, fa que vagis devorant les pàgines l'una rere l'altre amb la necessitat d'arribar al final. L'autor aconsegueix barrejar a la perfecció fantasia i foscor, creant un ambient de misteri de començament a fi i submergint-nos en aquest univers tant característic de les seves novel·les.
La història és molt original, partint d'aquest home que torna al lloc on va viure de petit per assistir a un enterrament i que inconscientment acaba a casa de la seva amiga de la infància per fer-li una visita. És llavors quan de sobte comença a recordar tot allò que va viure amb la seva amiga i que per estrany que sembli, fins aquell mateix moment, tenia oblidat.
Aquest passat està ple de màgia i de fantasia; recorda el moment en que va conèixer la seva amiga Lettie després de la sobtada mort d'un home que s'allotjava a casa del noi, així com l'arribada d'una institutriu a casa seva i tots els problemes que va ocasionar durant la seva estada.
Tret dels primers capítols, la resta del llibre està narrat en primera persona des del punt de vista d'un infant d'onze anys, raó per la qual en més d'un moment les situacions no s'acaben d'explicar ni de resoldre, atès que són massa complicades per l'enteniment d'un nen tan petit; com ell no ho comprèn, tampoc hi dona més importància.
Per anar fent boca...
<< -No sé. ¿Por qué crees que le tiene miedo a algo? Es una adulta, no? Y los adultos y los monstruos no tienen miedo.
-Oh, los monstruos sí que tienen miedo - dijo Lettie -. Por eso son monstruos. Y en cuanto a los adultos...-Dejó de hablar y se frotó su pecosa nariz con un dedo-. Te voy a decir algo muy importante: por dentro, los adultos tampoco parecen adultos. Por fuera son grandes y desconsiderados y siempre parece que saben lo que hacen. Por dentro, siguen siendo exactamente igual que han sido siempre. Como cuando tenían tu edad. La verdad es que los adultos no existen. Ni uno solo, en todo el mundo. -Se quedó pensando un momento. Luego sonrió-. Solo mi abuela, claro está.>>
Puntuació personal: 10
