Calaix Lector: El océano al final del camino

Títol: El océano al final del camino
Autor: Neil Gaiman

Idioma original: anglès

País: E.U.A

Editorial: Roca Editorial

Primera Edició: 2.013

Traductor: Mónica Faerna

Número de pàgines: 236 pàgines

Gènere: fantasy/ aventures

ISBN: 9788499186573



Sinopsi:

Un hombre vuelve a la zona donde vivió hace cuarenta años para asistir a un funeral. En un arranque incomprensible e inesperado, decide acercarse a la casa de su amiga de la infancia, Lettie. Y es ahí donde los recuerdos que no sabía que tenía empiezan a fluir, como el océano que Lettie insistía que era, en realidad, su estanque. La memoria se mezcla con la fantasía mientras el protagonista nos cuenta un viaje imposible, en un mundo que puede o no existir, repleto de monstruos imaginarios que se hacen reales en el relato de ese niño de siete años. Tan reales como los monstruos que los adultos sí podemos entender y temer, y ante los que la única defensa con la que cuenta un niño son las tres extravagantes mujeres que viven al final del camino.

Una petita reflexió sobre el llibre:

Altra vegada en Neil Gaiman ha aconseguit captivar-me amb una de les seves obres, per mi una de les millors i que ha fet que no pogués deixar-la estar fins haver-la acabat, de fet me l'he llegit en una nit.
La manera que té de narrar allò que va succeint, fa que vagis devorant les pàgines l'una rere l'altre amb la necessitat d'arribar al final. L'autor aconsegueix barrejar a la perfecció fantasia i foscor, creant un ambient de misteri de començament a fi i submergint-nos en aquest univers tant característic de les seves novel·les.

La història és molt original, partint d'aquest home que torna al lloc on va viure de petit per assistir a un enterrament i que inconscientment acaba a casa de la seva amiga de la infància per fer-li una visita. És llavors quan de sobte comença a recordar tot allò que va viure amb la seva amiga i que per estrany que sembli, fins aquell mateix moment, tenia oblidat.
Aquest passat està ple de màgia i de fantasia; recorda el moment en que va conèixer la seva amiga Lettie després de la sobtada mort d'un home que s'allotjava a casa del noi, així com l'arribada d'una institutriu a casa seva i tots els problemes que va ocasionar durant la seva estada.

Tret dels primers capítols, la resta del llibre està narrat en primera persona des del punt de vista d'un infant d'onze anys, raó per la qual en més d'un moment les situacions no s'acaben d'explicar ni de resoldre, atès que són massa complicades per l'enteniment d'un nen tan petit; com ell no ho comprèn, tampoc hi dona més importància.

Per anar fent boca...

<< -No sé. ¿Por qué crees que le tiene miedo a algo? Es una adulta, no? Y los adultos y los monstruos no tienen miedo.
-Oh, los monstruos sí que tienen miedo - dijo Lettie -. Por eso son monstruos. Y en cuanto a los adultos...-Dejó de hablar y se frotó su pecosa nariz con un dedo-. Te voy a decir algo muy importante: por dentro, los adultos tampoco parecen adultos. Por fuera son grandes y desconsiderados y siempre parece que saben lo que hacen. Por dentro, siguen siendo exactamente igual que han sido siempre. Como cuando tenían tu edad. La verdad es que los adultos no existen. Ni uno solo, en todo el mundo. -Se quedó pensando un momento. Luego sonrió-. Solo mi abuela, claro está.>>

Puntuació personal: 10

Calaix Lector: El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares

Títol: El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares
Autor: Ransom Riggs

Idioma original: anglès

País: E.U.A

Editorial: Círculo de Lectores

Primera Edició: 2.011

Traductor: Gemma Gallart

Número de pàgines: 414 pàgines

Gènere: fantasy/ aventures

ISBN: 9788467253153




Sinopsi:

UNA ISLA MISTERIOSA
UN ORFANATO ABANDONADO
UNA ECTRAÑA COLECCIÓN DE FOTOGRAFÍAS MUY PECULIARES.

De niño, Jacob trabó un vínculo muy especial con su abuelo, quien le contaba extrañas historias y le enseñaba fotografías de niñas levitando y de niños invisibles. Ahora, tras la inesperada muerte del anciano, una misteriosa carta ha caído en sus manos. Una carta que llevará al joven Jacob hasta una remota isla de Gales y a un orfanato abandonado donde aún se oculta la increïble historia de Miss Peregrine y sus peculiares niños...

Una petita reflexió sobre el llibre:

D'entrada aquest havia de ser un àlbum il·lustrat amb fotografies que l'autor havia anat col·leccionant al cap dels anys, però en arribar a les mans de l'editor aquestes imatges es van convertir en una narració. Com en Riggs no disposava de prou imatges per escriure una novel·la aquest mateix editor el va posar en contacte amb diversos col·leccionistes i el resultat del recull d'imatges és la història d'un noi que va seguint les pistes fins a topar amb un misteri més gran del que ell hauria imaginat.
El llibre va ser un best seller del New York Times i va arribar a estar el nº 1 de la llista de llibres per a nens, desapareixent d'aquesta al cap de 63 setmanes.
Els drets cinematogràfics ja han estat venuts a la 20thCentury Fox i es comenta que Tim Burton podria ser el director de l'adaptació.

La història és original i està molt ben escrita, de seguida et fiques en l'aventura d'en Jacob i no pots evitar devorar una pàgina rere l'altre per saber què és el que passarà. Personalment trobo que el pitjor del llibre és el seu final, ja que queda totalment obert i et deixa amb moltes ganes de més. El tipus d'història i l'ambientació són molt Tim Burton i això fa que als aficionats a les pel·lícules d'aquest es trobin molt a gust amb la novel·la; això en part és gràcies també al recull de fotografies que hi ha repartides al llarg de la novel·la.
Tal i com diu la sinopsi, degut a la mort de l'avi den Jacob en unes circumstàncies ben misterioses i després de trobar una carta força inquietant; en Jacob decideix investigar sobre el passat d'aquest home tan proper i que durant molt de temps ell i tota la seva família han tractat com un vell amb molta imaginació que ha estat capaç de reinventar el seu passat creant una història totalment fantàstica (molt de l'estil de Big Fish), però realment s'ho ha inventat? Pot ser que tot el que pensaven que eren històries inventades per l'avi siguin en realitat la veritat sobre el seu passat?
En definitiva, és un llibre per llegir amb moltes ganes, més encara després que el 14 de gener de 2.014 es publiqués la seva secuela Hollow City, a la que li tinc moltes ganes.

Per anar fent boca...

(...)Había, por ejemplo, una foto de dos muchachas colocadas ante un telón de fondo con un océano pintado de un modo muy poco convincente. la foto no es que fuera extraña en sí misma; lo que resultaba inquietante era el modo en que ellas posaban. las dos estaban de espaldas a la cámara. ¿Por qué tendría alguien que tomarse la molestia de hacerse retratar y pagar por ello - los retratos eran bastante caros en aquella época-, para ponerse luego de espaldas? Casi esperé encontrar otra foto entre los escombros de las mismas chicas mirando de frente, revelando tener calaveras sonrientes por caras.
Otras fotografías parecían manipuladas de un modo muy parecido a como lo habían estado algunas de las de mi abuelo. Una era de una niña solitaria en un cementerio con la vista fija en un estanque que la reflejava; pero eran dos niñas las que aparecían en el reflejo. Me recordó a la fotografía del abuelo Portman de la niña <<atrapada>> en una botella, sólo que cualquiera que fuera la técnica de cuarto oscuro que se utilizó, no tenía ni con mucho tanto aspecto de haber sido trucada.(...)

Puntuació personal: 8.5

Calaix lector: Llegat.

Títol: Llegat (Inheritance)

Autor: Christopher Paolini

Idioma original: anglès

País: E.U.A

Editorial: Roca Editorial

Primera Edició: 2.011

Traductor: Jordi Vidal i Tubau/ Pau Bombardó/ Carles Andreu Saburit

Número de pàgines: 798 pàgines

Gènere: fantasy/ aventures

ISBN: 9788499183404

Sinopsi:

El Genet de Drac cavalca de nou.

El llegat arriba a la seva fi, però la llegenda mai no morirà.

No fa gaire tems Eragon - Botxí de l'Ombra, Genet de Drac - no era més que un pobre noi pagès, i el seu drac, Saphira, només una pedra blava al bosc. Ara el destí de tota una civilització depèn d'ells.

Llargs mesos d'entrenament i combat han propiciat victòries i esperança, però també han ocasionat pèrdues irreparables. I encara tenen al davant la veritable batalla: s'han d'enfrontar amb Galbatorix. Quan ho facin, hauran de ser prou forts per derrotar-lo. i si ells no poden, no ho podrà fer ningú. No hi haurà una segona oportunitat.

El genet i el seu drac han arribat més lluny del que ningú hauria pogut somiar. Però podran enderrocar el malvat rei i restablir la justícia a Algaësia? I si ho aconsegueixen, a quin preu?

Una petita reflexió sobre el llibre (que aquells que no han llegit Brisingr és millor que no mirin, si no volen spoilers):

Partint de com va acabar el tercer llibre de la saga, les meves expectatives per aquest darrer no eren gaire positives, tot s'ha de dir; després d'haver estat mesos per enllestir Brisingr degut a que era excessivament descriptiu i particularment lent, i estava ple de moments d'auto-contemplació per part de l'Eragon o, simplement, d'un examen exhaustiu de les espècies invertebrades del seu entorn; els primers capítols de "Llegat" em van sorprendre gratament, ja que no em van costar tant com jo esperava (tot i que continuen sent marca C.Paolini al cent per cent).

El llibre comença amb un breu resum de la història d'Algaësia i tot el que ha anat succeint als llibres anteriors, i continua amb l'explicació d'una de les batalles dels Vardens (rebels que lluiten contra el rei, dictador i genet de drac Galbatòrix) per prendre el control sobre una de les ciutats de l'Imperi. Aquest capítol ens presenta el que serà el 50% del llibre, batalles i més batalles en diverses ciutats, que tindran com a protagonistes Eragon i el seu cosí Roran, sempre per separat. En algunes lluitaran els dos i en d'altres sols hi serà un. És aquí on veiem la importància que tindrà Roran en aquest llibre; el noi, que tot i les penalitats que ha passat ha demostrat que és un bon guerrer, passa a ser un dels líders més importants dins de l'exèrcit dels Vardens, i la Nassuada l'anirà enviant d'un lloc a l'altre a lluitar.

Es tracta d'un llibre on diversos personatges reben més protagonisme del que se'ls havia donat fins ara: Nassuada, Murtagh, Àngela, Solembum. També fa aparèixer una raça que fins llavors no ens havia ni presentat gairebé, la dels Homes gat; en detriment això sí dels Nans i els Urgals que si no tenen gaire a dir al llibre.

En general el llibre es llegeix amb facilitat, tot i tenir moments força descriptius on recupera les seves visions passades de les formigues, es deixa llegir i no es fa excessivament pesat. El final del llibre i la manera com soluciona tot el problema relacionat amb Galbatòrix està molt ben trobat i porta el llibre cap a un final rodó, tot i que una mica previsible.

Com a aspectes negatius cal d'estacar diversos punts: començant pel fet que el menys important de tot el llibre és Shruikan en drac descomunal de Galbatòrix al que no dediquen més que un parell de pàgines; continuant pel fet que les històries d'alguns personatges importants, com ara Àngela, sembla que s'aprofundiran i al final en passa de llarg; i acabant pel fet que el llibre s'hauria pogut acabar a la pàgina 712, on ja ha passat tot el que havia de passar i ha tingut temps de guarnir-ho i arrodonir-ho, però que l'autor ha decidit allargar 86 pàgines més, total per no explicar gaire de nou i fer poca cosa més que afegir una mica de palla i deixar el final parcialment obert. De fet, les darreres pàgines del llibre són els agraïments d'en Paolini on deixa caure que, després de tots aquests anys escrivint, i després d'haver creat una terra com Algaësia, no tanca la porta a la possibilitat de tornar-hi d'aquí un temps i escriure un cinquè llibre. Quant ho farà? És un misteri.

Per anar fent boca...

(...)Quan tots dos s'havien acomodat, Glaedr començà a sermonejar Eragon sobre els principis del combat mental. El noi ja hi estava familiaritzat, però va escoltar amb atenció, i quan el drac daurat li deia que fes alguna cosa, obeïa les ordres de Glaedr sense preguntes ni queixes.

No trigaren a passar de les màximes a la pràctica aplicada. D'entrada Glaedr posà a prova les defenses d'Eragon amb atacs d'una intensitat creixent, la qual cosa els va portar a embrancar-se en batalles generalitzades en què cadascú lluitava per imposar el seu domini, ni que fos només un moment, sobre els pensaments de l'altre.

Mentre combatien, Eragon estava ajagut de panxa enlaire amb els ulls tancats, concentrant totes les seves energies endins, contra la tempesta que es desfermava entre ell i Glaedr. Els seus esforços anteriors l'havien debilitat i tenia el cap emboirat, mentre que el drac daurat estava fresc i descansat, a més de ser enormement poderós, i això feia difícil a Eragon de fer res més que frustrar els atacs de Glaedr. (...)

Puntuació personal: 7.5

El calaix lector: La niña que recorrió tierra fantástica en un barco hecho por ella misma

Títol: La niña que recorrió tierra fantástica en un barco hecho por ella misma

Autora: Catherynne M. Valente

Idioma original: anglès

País: E.U.A

Editorial: drets editorials cedits a Cercle de Lectors

Primera edició: 2.011

Traductora: Julia Alquézar Solsona

Il·lustradora: Ana Juan

Número de pàgines: 348

Gènere: Fantasy/ Aventures

ISBN: 9788467249279

Sinopsi:

Septiembre, una niña de doce años de Nebraska, tiene muchas ganas de vivir aventuras. Así que cuando el Viento Verde le propone viajar a Tierra Fantástica a lomos de un leopardo, no duda en aceptar su propuesta ni un segundo (¿no habrías hecho tu lo mismo?). Pero Tierra Fantástica no pasa por su mejor momento, y Septiembre deberá aliarse con un dragón amante de los libros y un extraño niño casi humano llamado Sábado para derrotar a la pérfida Marquesa y restaurar el orden.

Una petita reflexió sobre el llibre:

La protagonista d'aquest llibre és una nena que viatja a "Tierra Fantástica" cercant aventures i, com sempre, després d'haver promès tot de coses per tal de preservar la seva seguretat en un món ple de fades, bruixes, gnoms i éssers fantàstics de tota mena. Com en moltes altres novel·les hi trobem a la despietada dirigent d'aquest món fantàstic, una dona que fa de dictadora i regna molt durament sobre els habitants d'aquesta terra, la Marquesa; molt similar a la Reina de Cors d'Alicia al Pais de les Meravelles. Òbviament la nostra protagonista, que és força despreocupada i agosarada, ha de ser la salvadora d'aquesta terra condemnada a desaparèixer.

Ens trobem davant d'un llibre dels que feia molt que no s'escrivien, es tracta d'una novel·la d'aquelles que et transporten a un magnífic món de fantasia, com anys abans havien fet "Alícia al Pais de les Meravelles", "El Mag d'Oz", "Peter Pan"... És un llibre deliciosament escrit, ple de criatures i personatges que enamoren d'entrada i que tots els amants dels contes de fades i d'aventures "clàssics" han de llegir i desar a la seva prestatgeria com un petit tresor.

Personalment no us vull descobrir massa coses d'aquest llibre, ja que considero que és un llibre d'aquells que s'han de gaudir al màxim des de la primera pàgina i a mi sempre m'ha fet molta ràbia que m'expliquessin fragments. Com a referent us deixo una de les crítiques que ha rebut, que per a mi és suficient com per considerar el llibre com a molt bo.

"Un maravilloso acto de equilibrio entre el modernismo y los cuentos de hadas victorianos, hecho con sabiduría y con el corazón.". Neil Gaiman

Per anar fent boca...

(...) Quieres divertirte, ¿verdad? ¿Y vivir maravillosas aventuras? Para eso viniste a Tierra Fantástica, ¿no? ¿Para vivir aventuras?

- Sí.

- ¡Genial! ¿De qué sirve gobernar Tierra Fantástica si no puedes hacer felices a los niños? Hay un lugar, Septiembre, que está muy, muy lejos de Pandemonio. Es un paraje en el que siempre es otoño, donde siempre hay sidra y pastel de calabaza, donde las hojas son siempre naranja, donde siempre se quema madera recién cortada, y donde siempre, absolutamente siempre, se celebra Halloween. ¿No te parece magnífico, Septiembre?(...)

Puntuació personal: 10

Calaix lector: Memòries d'un amic imaginari

Títol: Memòries d'un amic imaginari.
Autor: Matthew Dicks.

Idioma original: anglès.

País: U.S.A

Editorial: Rosa dels vents.

Primera edició: 2.012

Traductor: Mar Albacar i Morgó.

Número de pàgines: 423

Gènere: ficció

ISBN: 9788401388439

Sinopsi:

Benvolgut lector:

La novel·la que tens a les mans és molt especial, com en Max.

La novel·la que tens a les mans és única, com en Max.

La novel·la que tens a les mans és valenta, com en Max.

En Max només té vuit anys i no és un nen com els altres. Ell viu en el seu interior i com menys el molestin, millor. No li agraden els canvis, ni les sorpreses, ni els sorolls, ni que el toquin, ni que el facin parlar per parlar. Si algú li preguntés quan és més feliç, segur que diria que jugant amb els legos i planificant batalles entre exèrcits enemics. En Max no té amics perquè ningú no l'entén i tothom vol que sigui d'una altra manera, fins i tot els seus professors i els seus pares. Només em té a mi, que sóc el seu amic des de fa cinc anys. Ara sé que en Max corre perill i només jo el puc ajudar. El problema és que en Max és l'únic que em pot sentir i l'únic que em pot veure. Pateixo per ell, però també per mi. Els pares d'en Max diuen que són un <<amic imaginari>>. Espero que a aquestes altures tinguis ben clar que això no és veritat, jo no sóc imaginari.

Una petita reflexió sobre el llibre:

Tal i com diu la sinopsi, el llibre ens explica la història d'en Max, un nen molt especial i amb força dificultats per relacionar-se amb aquells que l'envolten; però ens l'explica d'una manera particularment original, des del punt de vista d'en Budo, el seu amic imaginari. D'entrada en Budo ens explica com és en Max i com aquesta manera de ser li fa tenir problemes amb algunes persones del seu entorn i en algunes situacions quotidianes. En tot moment en Budo és amb ell i això fa que s'hagi convertit en l'únic amic d'en Max, el seu confident i l'únic que realment el coneix prou bé com per ajudar-lo a solucionar els diferents problemes que li van sorgint al seu dia a dia. D'entrada la història semba força senzilla però, a mida que anem coneixent més personatges de l'entorn d'en Max, es va complicant considerablement; fins arribar al punt en que en Max es troba en un embolic massa gran per a ell i l'únic que el pot ajudar, perquè és l'únic que realment sap tot el que passa, és el seu amic imaginari.

L'autor ha creat una nova categoria d'éssers que fins ara no s'havia explotat fins al punt de convertir-los en herois  i normalment no se'ls donava tanta importància i poder, aquests són els amics imaginaris. Mica en mica, i prenent com a base el que ell recorda del seu propi amic imaginari de quan era nen, ens va presentant tot de personatges imaginaris i aconsegueix que, com a adults, aconseguim agafar afecte a aquests éssers dels que tot sovint sentim parlar als nens. L'autor ens descobreix la complexitat del món dels amics imaginaris, que són creats pels nens i nens de maneres molt diferents, alguns són verds, d'altres grocs, n'hi ha que suren, alguns no tenen peus i sempre són al mateix lloc...

Es tracta d'una història molt amena i amb uns personatges molt ben treballats i que aconsegueixen arribar-te al cor. En Budo, tot i ser l'amic invisible creat per la imaginació d'un nen petit, és força reflexiu i la seva relació tant amb en Max com amb els demés personatges (encara que en alguns casos sigui una relació basada en la mera observació per part d'en Budo) fa que mica en mica vagi evolucionant i madurant per ajudar a en Max a superar les seves pors.

Personalment és un llibre que guardaré com un dels meus preferits, ja que ha aconseguit tenir-mi enganxada de la primera pàgina fins la darrera; i trobo que és una magnífica història d'amor, amistat, lleialtat i ganes de viure.

Per anar fent boca...

(...)En Max accelera el pas.

Una altra vegada anem pel camí més llarg per anar a l'aula de reforç, el camí per on el va fer anar la senyoreta Patterson l'altre dia. M'imagino que deu ser un nou camí per anar-hi, encara que és més llarg. Potser en Max troba que és millor, perquè així s'ha d'estar menys estona a l'aula de reforç.

Quan arribem davant de les portes de vidre que donen a l'aparcament, en Max s'atura per mirar enfora. Té la cara tan a prop del vidre, que deixa la finestra entelada amb l'alè. No només mira. Està buscant alguna cosa. Mira per buscar alguna cosa. Jo també miro, per veure què veu i, aleshores, ho veu.

Jo no.

Jo no sé què veu, però ha vist alguna cosa, perquè adreça el cos i enganxa el nas al vidre. Ara, però, el vidre no s'entela. Està contenint la respiració. Veu alguna cosa i conté la respiració. Torno a mirar. Jo no hi veig res. Només dues fileres de cotxes i, més enllà, el carrer.

-Queda't aquí - em diu en Max. Fa tant de temps que no em parla que faig un bot.

- On vas? - Li pregunto.

- Queda't aquí - em repeteix -. De seguida torno. Et prometo que si et quedes aquí esperant, tornaré de seguida.

En Max menteix. Sé que menteix, igual que la doctora Hogan sabia que en Max mentia l'altre dia a la seva consulta.(...)

Puntuació personal: 9

Calaix lector: La llum a casa dels altres

Títol: La llum a casa dels altres.

Autora: Chiara Gamberale

Idioma original: Italià

País: Itàlia

Editorial: Edicions 62, el balancí

Primera edició: 2012

Traductor: Teresa Muñoz

Número de pàgines: 425

Gènere: comèdia humana

ISBN: 9788429769425

Sinopsi:

La Maria, una dona fantasiosa que té el do de convertir les reunions de la comunitat de veïns en emotives teràpies de grup, mor de sobte en un accident de moto. Deixa en herència una filla de sis anys i una carta. La nena es diu Mandorla perquè en néixer era petita com una ametlla. I ja en el nom du tot l'encant i l'absurditat del seu destí.

En la carta, la mare li explica que el seu pare és un dels veïns de l'edifici. Però ¿qui, de tots els sospitosos, tenia una relació tan íntima i secreta amb la Maria i ara haurà d'assumir la responsabilitat? Després d'una llarga reunió sense que ningú confessi, els veïns decideixen per unanimitat acollir i criar la Mandorla entre tots.

Així, d'any en any, i de pis en pis a través de la mirada desconcertada d'una nena que creix i busca el seu pare, encenem els llums, i descobrim les ombres, d'unes famílies aparentment normals. I gràcies al cor palpitant, ara alegre ara desesperat, d'una protagonista inoblidable, els valors tradicionals sobre la veritat i la mentida, la parella o la família, el bé i el mal s'esquerden i mostren les claus d'una comèdia humana que ens ateny a tots. Perquè <<tots vivim en la ignorància d'alguna cosa que ens afecta>>.

Una petita reflexió sobre el llibre:

El llibre comença quan la petita Mandorla per la seva mare, i en qüestió de pocs capítols es troba sent adoptada per tota una comunitat de veïns. El perquè d'aquesta decisió rau en una carta que deixa la difunta mare de la Mandorla on reconeix que el pare de la criatura és un dels homes del bloc, dels quals cap reconeix la nena com a seva. Així doncs els veïns decideixen que entre tots criaran la filla de la seva estimada administradora fent-la voltar de pis en pis i de família en família.

Amb aquest començament l'autora pretén fer una aproximació a la convivència, dins i fora de l'àmbit familiar i de parella, dins de la gran varietat de relacions que trobem actualment, atès que els veïns d'aquesta comunitat són molt diferents. Hi trobem l'eterna soltera; la família tradicional; una parella d'homosexuals; un matrimoni inestable amb un fill; i la parella lliberal i sense fills.

Així doncs, a la vegada que la Mandorla va creixent i es va enfrontant als diferents problemes i situacions que li depara la vida, anirem coneixent aquesta heterogeneïtat de famílies que, cadascuna a la seva manera, l'ajudaran a madurar i a reflexionar; o serà ella que els ajudarà a fer-ho?

És un llibre escrit sense pretensions d'educar o instruir pel que fa a cap mena de filosofia o moral. En tot moment l'autora se'ns presenta com a observadora d'allò que va passant i es limita a narrar el que va passant als personatges i com van resolent les diferents situacions cadascun des del seu punt de vista. Realment els personatges són una mica plans, tret d'un parell, la resta comencen i acaben sent de la mateixa manera i sense haver evolucionat gens. A més, el fet de saber que un d'ells és el pare de la pobre criatura, no els amoïna gaire i tot i que en parlen de tant en tant, no tenen intenció de posar-hi remei.

En part podríem dir que l'autora no ha tret prou suc al llibre i que si hagués aprofundit més en els personatges i les seves històries potser hauria pogut arribar més lluny. Tot i això, personalment sóc de la opinió de que, com ja he dit abans, no és un llibre que pretén donar lliçons ni fer canviar de parer a ningú, simplement ens narra la història d'una nena que és criada per gent molt i molt diferent i que aprèn a quedar-se amb el millor de tots ells; la novel·la et fa passar una bona estona i a mi m'ha tingut engrescada de començament a fi; què més es pot demanar?

Per anar fent boca...

"(...)Pensa en els contes que us expliquen a les dones quan sou petites. Blancaneu i la Bella Dorment haurien dormit tota la vida, si no hagués vingut el Príncep Blau a despertar-les. I la Ventafocs? Hauria continuat netejant vàters. O no?

- Si?- Què podia dir?

- Sí. O més ben dit: no. És a dir, sí, ens martellegen amb la promesa que quan trobarem l'amor podrem considerar-nos realment realitzats, però no: no és veritat. Qui ha decidit que per a Blancaneu criar els fills del Príncep Blau sigui millor que dormir tota la vida, envoltada, però, de l'afecte dels seus amics nans que segurament, quan s'hagi de convertir en mare, estarà massa ocupada amb la casa, els bolquers i tota la pesca per poder ni tan sols trucar-los? Eh? Qui ho ha dit?

- Doncs pobres nans...- no podia deixar de considerar.

-Pobres nans, Mandorla, això mateix, molt bé! Pobres nans. Perquè a les tres fades de la Bella Dorment, quantes vegades et penses que les anirà a veure, aquella cabrona, quan s'hagi d'ocupar dels coberts de plata del castell on ha anat a viure, o quan hagi de matricular els nens a equitació, perquè no pretendràs que no sàpiguen muntar a cavall, els fills del fill del rei? (...)".

Puntuació personal: 8

Calaix lector: Stardust

Títol: Stardust

Autor: Neil Gaiman

Idioma original: Anglès

País: USA

Editorial: Roca Editorial

Primera edició: 2007

Traductor: Ernest Riera i Arbussà

Número de pàgines: 216

Gènere: Fantasy

ISBN: 9788496791558

Sinopsi:

El joven Tristran Thorn está dispuesto a hacer cualquier cosa para conquistar el frío corazón de su amada Victoria, incluso a prometerle que le conseguirá la estrella que ambos ver caer una noche. Para cumplir su palabra, Tristan deberá cruzar el muro que separa su pueblo del País de las Hadas, un vasto territorio donde nada se parece a lo que él ha conocido, donde ni siquiera las estrellas tienen forma de estrella y donde los duendes y los espectros campan a sus anchas. En ese mágico lugar, el joven no sólo hará cambiar su futuro, sino que también descubrirá cosas de su pasado que no podía imaginar. Con la ayuda de un unicornio, un barco pirata que surca el cielo, un árbol muy sabio y una florecita de cristal...¿conseguirá Tristran el amor de su dama?

Una petita reflexió sobre el llibre:

Stardust és un conte de fades dels de tota la vida, amb una història d'amor com Déu mana, i amb éssers fantàstics i personatges d'aquells als que acabes agafant afecte i que al llarg de tota la història viuran un munt d'aventures.

La sinopsi és molt clara pel que fa a la història del llibre, un noi enamorat que com a proba d'amor envers una noia força superficial, decideix anar al País de les Fades a buscar un estel fugaç per així aconseguir que la seva estimada el prengui seriosament i alguna cosa més. Com en tot conte de fades, tenim el personatge cruel i despiadat d'una bruixa que també vol aconseguir l'estel caigut i que no dubtarà en treure d'enmig tot aquell que li ho vulgui impedir, uns germans amb una relació no gaire amistosa entre ells que es disputen el tron del regne que fins fa unes hores ocupava el seu difunt pare i els dos protagonistes i la seva relació d'amor-odi-indiferència-etc..., que que anirà evolucionant al llarg de la història.

Per a aquells que no heu llegit res de Neil Gaiman val a dir que és molt amè de llegir, no dona gaires voltes a les coses i tot allò que hi ha als seus llibres és força important; no es tracta d'un escriptor que pretén omplir pàgines i pàgines per després cobrar-te a pes la novel·la, simplement t'explica l'història amb allò que és imprescindible, sense caure en descripcions de cinc pàgines ni en personatges enrevessats que no saps mai per on sortiran.

Personalment considero que és un llibre 100% recomanable si el que vols és passar una estona entretinguda i llegint una novel·la molt ben escrita.

Per anar fent boca...

"¿Recuerdas que te dije que sé poco del amor? Pues no es verdad. Sé, sé mucho del amor...y lo he visto, he visto siglos y siglos de amor. Era lo único que hacía soportable contemplar vuestro mundo: observar tantas guerras, mentiras, dolor y odio. Me daban ganas de no volver a mirar hacia abajo. ¡Pero entonces veías cómo quiere el ser humano! ¡Podía buscar en los confines más remotoss de l universo y jamás encontrar algo más hermoso! Por eso, sí, sé...sé que el amor es incondicional, pero también sé que puede ser imprevisible, inseperado, incontrolable, insoportable y, aunque resulte extraño, es fácil confundir con el odio."

Puntuació personal: 9