Calaix lector: Memòries d'un amic imaginari

Títol: Memòries d'un amic imaginari.
Autor: Matthew Dicks.

Idioma original: anglès.

País: U.S.A

Editorial: Rosa dels vents.

Primera edició: 2.012

Traductor: Mar Albacar i Morgó.

Número de pàgines: 423

Gènere: ficció

ISBN: 9788401388439

Sinopsi:

Benvolgut lector:

La novel·la que tens a les mans és molt especial, com en Max.

La novel·la que tens a les mans és única, com en Max.

La novel·la que tens a les mans és valenta, com en Max.

En Max només té vuit anys i no és un nen com els altres. Ell viu en el seu interior i com menys el molestin, millor. No li agraden els canvis, ni les sorpreses, ni els sorolls, ni que el toquin, ni que el facin parlar per parlar. Si algú li preguntés quan és més feliç, segur que diria que jugant amb els legos i planificant batalles entre exèrcits enemics. En Max no té amics perquè ningú no l'entén i tothom vol que sigui d'una altra manera, fins i tot els seus professors i els seus pares. Només em té a mi, que sóc el seu amic des de fa cinc anys. Ara sé que en Max corre perill i només jo el puc ajudar. El problema és que en Max és l'únic que em pot sentir i l'únic que em pot veure. Pateixo per ell, però també per mi. Els pares d'en Max diuen que són un <<amic imaginari>>. Espero que a aquestes altures tinguis ben clar que això no és veritat, jo no sóc imaginari.

Una petita reflexió sobre el llibre:

Tal i com diu la sinopsi, el llibre ens explica la història d'en Max, un nen molt especial i amb força dificultats per relacionar-se amb aquells que l'envolten; però ens l'explica d'una manera particularment original, des del punt de vista d'en Budo, el seu amic imaginari. D'entrada en Budo ens explica com és en Max i com aquesta manera de ser li fa tenir problemes amb algunes persones del seu entorn i en algunes situacions quotidianes. En tot moment en Budo és amb ell i això fa que s'hagi convertit en l'únic amic d'en Max, el seu confident i l'únic que realment el coneix prou bé com per ajudar-lo a solucionar els diferents problemes que li van sorgint al seu dia a dia. D'entrada la història semba força senzilla però, a mida que anem coneixent més personatges de l'entorn d'en Max, es va complicant considerablement; fins arribar al punt en que en Max es troba en un embolic massa gran per a ell i l'únic que el pot ajudar, perquè és l'únic que realment sap tot el que passa, és el seu amic imaginari.

L'autor ha creat una nova categoria d'éssers que fins ara no s'havia explotat fins al punt de convertir-los en herois  i normalment no se'ls donava tanta importància i poder, aquests són els amics imaginaris. Mica en mica, i prenent com a base el que ell recorda del seu propi amic imaginari de quan era nen, ens va presentant tot de personatges imaginaris i aconsegueix que, com a adults, aconseguim agafar afecte a aquests éssers dels que tot sovint sentim parlar als nens. L'autor ens descobreix la complexitat del món dels amics imaginaris, que són creats pels nens i nens de maneres molt diferents, alguns són verds, d'altres grocs, n'hi ha que suren, alguns no tenen peus i sempre són al mateix lloc...

Es tracta d'una història molt amena i amb uns personatges molt ben treballats i que aconsegueixen arribar-te al cor. En Budo, tot i ser l'amic invisible creat per la imaginació d'un nen petit, és força reflexiu i la seva relació tant amb en Max com amb els demés personatges (encara que en alguns casos sigui una relació basada en la mera observació per part d'en Budo) fa que mica en mica vagi evolucionant i madurant per ajudar a en Max a superar les seves pors.

Personalment és un llibre que guardaré com un dels meus preferits, ja que ha aconseguit tenir-mi enganxada de la primera pàgina fins la darrera; i trobo que és una magnífica història d'amor, amistat, lleialtat i ganes de viure.

Per anar fent boca...

(...)En Max accelera el pas.

Una altra vegada anem pel camí més llarg per anar a l'aula de reforç, el camí per on el va fer anar la senyoreta Patterson l'altre dia. M'imagino que deu ser un nou camí per anar-hi, encara que és més llarg. Potser en Max troba que és millor, perquè així s'ha d'estar menys estona a l'aula de reforç.

Quan arribem davant de les portes de vidre que donen a l'aparcament, en Max s'atura per mirar enfora. Té la cara tan a prop del vidre, que deixa la finestra entelada amb l'alè. No només mira. Està buscant alguna cosa. Mira per buscar alguna cosa. Jo també miro, per veure què veu i, aleshores, ho veu.

Jo no.

Jo no sé què veu, però ha vist alguna cosa, perquè adreça el cos i enganxa el nas al vidre. Ara, però, el vidre no s'entela. Està contenint la respiració. Veu alguna cosa i conté la respiració. Torno a mirar. Jo no hi veig res. Només dues fileres de cotxes i, més enllà, el carrer.

-Queda't aquí - em diu en Max. Fa tant de temps que no em parla que faig un bot.

- On vas? - Li pregunto.

- Queda't aquí - em repeteix -. De seguida torno. Et prometo que si et quedes aquí esperant, tornaré de seguida.

En Max menteix. Sé que menteix, igual que la doctora Hogan sabia que en Max mentia l'altre dia a la seva consulta.(...)

Puntuació personal: 9